Les nostres recomanacions i propostes

Ressenya

Karl Ove Knausgård

L’illa de la infantesa

Per Marta Ramoneda Molins
14.5.2015



Tercera entrega de l’autobiografia composta per sis novel·les a les quals l’autor anomena La meva lluita; cada nou volum d’aquestes memòries, «un exercici tan introspectiu com alliberador», ens enlluerna per la dimensió monumental d’aquest projecte de recerca personal tan impactant i ambiciós, en què des de les primeres pàgines del primer volum s’esplaia sense pietat sobre si mateix i sobre els que l’envolten, sense por de mostrar el descontrol emocional que pateix, ja que potser li fa més por no aconseguir calmar-lo. Després de La mort del pare i Un hombre enamorado, arriba ara a les nostres mans L’illa de la infantesa. Aquesta tercera entrega se’ns presenta escrita amb un llenguatge i una estructura més simple i episòdica, que ajuda a recalcar la perspectiva vital d’un nen.
 
El lloc: som a Tromoya, a la costa sud de Noruega; l’època, la infantesa durant els anys setanta. Aquesta infantesa en què la casa, l’escola, el mar, la muntanya, els amics, les noies, el germà, la mare i el pare, tot suposa un repte ple d’emocions frenètiques i de temors creixents: una infantesa ansiosa i aterradora. Knausgård comença presentant-se al seu bressol i seguidament comença a rememorar la seva infantesa, quan enfrontar-se al primer dia d’escola pot resultar tan emocionant com paralitzant, quan el ritme del dia a dia el marca l’humor i les decisions dels seus pares (la mare benèvola, càlida i tranquil·la; el pare impacient, intransigent i cruel), quan èxits i fracassos flagel·len amb especial intensitat, quan traspuen els sentiments desbordats, quan l’aprenentatge és constant i la vitalitat, inesgotable.
 
L’illa de la infantesa és un llibre sobre la família i la memòria, i sobre els abismes que separen els somnis infantils de la realitat adulta. Knausgård ha creat una història universal sobre la lluita diària que tots mantenim al llarg de les nostres vides, l’odi i l’estima que despertem en el altres i les sovint abismals diferències entre com es considera un a si mateix i la manera com els altres el veuen. Knausgård escriu sobre Knausgård, amb brutal franquesa; exaltant les seves fites i capacitats, però sobretot purgant les frustracions del seu matrimoni, de la feina, de les relacions familiars, escolars i de l’amistat. Una prosa obsessiva amb què fa que emergeixi l’escenari de la seva memòria, on perviuen episodis traumàtics, ansietats, pretensions. Fent ús d’una narrativa visceral, d’immersió, per conjurar la intensitat amb què es viu i se somia. Una prosa que lacera a partir de retalls de records i que transmet l’excitació que existeix en la part més recòndita de la memòria i els sentiments. I aquí s’introduiria la qüestió del paper que juga en la creació literària la frontera entre la ficció i la realitat, quin grau d’invenció té la memòria, i viceversa. Acabo amb un interrogant per si pot donar peu a algun aclariment: la inevitable pregunta pel títol general del projecte: per què a l’autor li sembla adequat titular-lo La meva lluita si la seva ressonància sempre provocarà espant? Què pretén fent ús d’aquest doble sentit? Assumeix alguna intenció provocadora? Ara només hem de tenir la paciència suficient per esperar la publicació dels tres volums restants. Prego als editors que n’accelerin la publicació tant com els sigui possible.
 
 
;
Les cookies són importants per a tu, influeixen en la teva experiència de navegació, ens ajuden a protegir la teva privadesa i permeten realitzar les peticions que ens sol·licitis a través de la web. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per analitzar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les teves preferències en base a un perfil elaborat amb els teus hàbits de navegació (per exemple pàgines visitades). Si consentiu la vostra instal·lació prem "Acceptar cookies", o també pots configurar les teves preferències aquí. Més informació a la nostra Política de cookies