Saltar a: Contenido � | Pie de la página � | Menú principal �


Buscar en el blog:

Noves maneres per a la política cultural

06.07.2015

Amb l'objectiu de generar un nou marc de relació entre els poders públics i el teixit cultural de la ciutat, més obert i democràtic, d'acord amb les «noves maneres de fer política», hem volgut reunir l'opinió de persones implicades en diferents àmbits culturals.


Pregunta: En el nou context, què espera de les noves autoritats municipals en l'àmbit de la cultura?


Jordi Amat
(historiador):
L'aposta pel continuisme no havia de trencar cap plat, però ha distanciat la cultura institucional dels agents culturals més vius de la ciutat. Sense deixar de garantir la celebració d'unes poques exposicions de consens i prestigi internacional (al CCCB, al MACBA, al MNAC) tal vegada convindria que les institucions públiques reforcessin un teixit –que és crític – ja existent, impulsant la creativitat més que no pas ideant nous equipaments obrint- li les portes de centres que els poden donar projecció i fer més complex així l’aparador tòpic que, culturalment, és la marca Barcelona.

____________


Kiko Amat (escriptor) :
Las cosas no podían ir peor, que deien a les pel·lícules. La cosa estava TANT malament sota el jou convergent que QUALSEVOL cosa que faci la Colau (Visca!) serà infinitament millor. Prou de premis inútils i fastos imperials, i més suport real. Menys tancar sales i clubs. Menys normatives absurdes de «civisme». Menys cultura mainstream totalitària. I sobretot, PROU retallades a sanitat i educació.

____________


Eduard Escoffet (poeta i agitador) :
Culturalment, Barcelona ha d'entrar en un nou cicle, de la mateixa manera que hem d’abordar una reforma democràtica i econòmica. I la ciutat està en molt bones condicions per iniciar aquest nou cicle. En aquest sentit, espero ambició i voluntat de canvis i sobretot una observació atenta de l'ecosistema cultural per complementar-lo i no pas per dirigir-lo com fins ara. En un primer nivell, espero que l’ICUB deixi de ser àrbitre per passar a ser mediador en l'entramat cultural, que emprengui una reforma ambiciosa del Consell de Cultura i que coordini la seva activitat amb altres àrees del govern municipal com la d'urbanisme. Alguns detalls que crec importants: la recuperació de Can Ricart amb un model mixt, l’ampliació de La Llotja (en un pla cultural en paral·lel a la revisió del projecte de La Sagrera) i una aposta per Barcelona com a capital literària i de l’edició, que començaria per una coordinació de les activitats dels diversos àmbits (festivals, biblioteques, sector editorial) i una voluntat d’internacionalització. Hi ha molt a fer després de quatre anys de banalització i falta de mires, i espero que el nou govern ho entomi amb il·lusió.

_____________


Marina Garcés (filòsofa) :
Per mi, la gran assignatura pendent del nostre temps és replantejar la relació entre cultura i educació. No pot ser que la gestió, la formació i la planificació del món cultural i del sistema educatiu funcionin de manera tan separada.
És un símptoma greu d'incultura, que deixa el sector cultural en mans d'un circuit d'experts cada cop més elitista i desconnectat del conjunt de la societat. Més que grans inversions en cultura, com s'han fet en dècades anteriors, ens cal un replantejament que faci de Barcelona ja no un aparador, sinó una gran escola-taller a cel obert.

_____________


Dora García (artista) :
En el nou context polític de Barcelona en Comú, que em sembla un esdeveniment de màxima importància i que m’omple d’alegria, espero que s’acabi amb l’ús propagandístic, mesquí i parroquial de la cultura, amb les interpretacions esbiaixades i falses de la història i les històries, amb el malbaratament de diner públic, amb l’ús partidista dels projectes culturals… i que es torni a una Barcelona cosmopolita, oberta a noves idees, generosa, internacional i conscient de la cosa pública, de la idea fonamental del comú i de la cultura com a necessitat i servei per a tots, a més a més de com a font de riquesa i de bellesa. I sobretot, sobretot, que es respecti la feina dels professionals de la cultura −que no poden ser mai polítics.

______________


Jan Martí (editor) :
Bàsicament, espero que la ciutat es torni a convertir en quelcom per a construir plegats, en el diàleg, l'intercanvi, i la llibertat creativa. Una ciutat, vaja. Que l'Ajuntament s'ocupi de garantir les necessitats bàsiques, d'evitar les concessions i les comissions, d'escoltar les necessitats dels barris i de fer servir els diners dels nostres impostos per a tot això (i demanar que paguin més impostos els que els han de pagar, és clar). Que deixi de cercar què significa la «marca Barcelona», i s'ocupi de garantir que el que significa Barcelona ho poguem decidir els que hi vivim.
Culturalment, Barcelona ha de tornar a ser un lloc on es garanteixin certes llibertats, perquè puguin tornar a sorgir propostes culturals atrevides, arriscades, i no allotjades sota una una marca turística i unes intencions econòmiques, o apadrinades per les institucions polítiques com a part d'un discurs identitari.
La cultura no ha d'estar lligada al capitalisme o al patriotisme. No pot ser que tot el que es faci en cultura sembli fet o per guanyar diners o per «fer país». La cultura no és publicitat.
Necessitem més descontrol, més espais on poder fer soroll, més entorns per discutir, més cultura subterrània, més autenticitat (entenent com a més autèntic un bar regentat per xinesos que un fals lloc de mini-racions de fals menjar tradicional)... més llibertat. Ens hem convertit en una ciutat molt conservadora, i el pitjor és que ens pensem que no, que som moderns.
A veure què passa. Pinta bé.

________________


Glòria Picazo 
(historiadora de l'art i comissària d'exposicions) :

Podem canviar la situació cultural i artística de la ciutat?
Darrerament sembla que el el bosc no ens deixi veure els arbres i quan esclata un problema molt greu, com ara ha estat el del MACBA, devastador no només per a ell com a institució cultural i artística, sino devastador per a tot el sector de les arts visuals al nostre país, ens quedem empantenegats opinant sobre el que s’hauria o no s’hauria de fer per salvar el museu i evitem, en canvi, qualsevol debat sobre quina és la situació feble —per no dir extenuada— que en aquests moments està patint el sistema artístic de Barcelona i, per extensió, de tota Catalunya. El problema no crec que sigui com funcionarà o deixarà de funcionar la primera institució museística del país –que també –, si no com es renovarà el mapa artístic de la ciutat, i com aquest, reanimat i enfortit, generarà un nou sistema artístic, més enllà fins i tot de la pròpia ciutat, que permeti que les arts visuals contemporànies recuperin aquell protagonisme que en algun moment van tenir i que, ara malauradament, s’ha dissipat. Enfront d’aquesta situació, el que espero dels nous responsables municipals, però no només d’ells, sinó dels que ben aviat els seguiran o arribaran de nou en l’àmbit autonòmic, és una absoluta disposició a parlar amb els professionals que en aquests moments estan treballant en el sector de les arts visuals contemporànies, per tal de promoure un programa consensuat. Un programa que en primer lloc, revisi a fons el paper que en aquests moments estan desenvolupant les institucions artístiques de la ciutat, que afortunadament en són moltes, però que semblen no haver trobat els punts de confluència necessaris per remar tots en la mateixa direcció i amb objectius comuns, per fer de Barcelona i de Catalunya referents a tenir en compte. Malauradament ara no ho som, i cal començar a reconèixer-ho per cercar noves vies d’actuació.

_____________


Jorge Ribalta (comissari d'art) :

El més important és que qui vingui tingui una visió històrica de l’evolució de la institucionalitat cultural a Barcelona en el cicle dels últims trenta anys i una visió prospectiva per a les pròximes dècades. No es tracta de ser visionari sinó de tenir alguna idea sòlida i que valgui la pena sobre quina direcció cal prendre.
L’èxit de la ciutat dels vuitanta que culmina el 92 (de les rentes del qual viu encara Barcelona) es basa justament en l’existència d’una visió clara, un projecte de «reconstruir» la ciutat després de la dictadura. Algú ha de pensar en termes semblants per al nou cicle històric que ara s’obre. De fet, el nou cicle es va obrir fa deu anys a partir del fracàs del Fòrum 2004. La política cultural de Barcelona ha viscut en els llimbs des d’aleshores. El passat cicle de «reconstrucció» de Barcelona es va caracteritzar per la implantació d’un sistema de noves institucions i la superació del retard històric. En la nova etapa s’ha de fer neteja i professionalitzar de veritat les institucions, reforçar el seu paper patrimonial, educatiu, intel·lectual i social, i liquidar d’una vegada la seva instrumentalitat propagandística. Institucions com el Palau Robert, l’Arts Santa Mònica o fins i tot la Virreina han d’adquirir un caràcter autònom i professionalitzat (així com una missió específica i ben definida), o bé desaparèixer. El Born Centre Cultural ha de recuperar el projecte de la biblioteca. S’ha de pensar en termes globals, postnacionals, i sortir del localisme. No s’ha de gastar més diner públic en noves institucions, sinó acabar de professionalitzar les existents, invertir en investigació, patrimoni, intel·ligència… en un veritable saber. Fora d’això, la cultura l’ha de fer la societat, i les administracions només han d’afavorir-ne les condicions.

_____________


Francesc Serés (escriptor) :

L'escepticisme just i necessari diu que és millor no tenir gaire expectatives, però si la pregunta fos «què els demanaria?» respondria que espero que no tractin la cultura que s'expressa en català com una cultura de segona, com ha passat tantes vegades en legislatures anteriors. Que intentin crear vincles entre el país i la ciutat. Catalunya sense Barcelona no existiria tal com la coneixem. Barcelona, sense Catalunya, tampoc. Que tornin a pensar la Catalunya Ciutat per acceptar, d'una vegada, la Barcelona País.

_________________


David G. Torres (crític d'art) :

No ho espero, està al programa: un canvi en la política d'ajuts i subvencions, abandonant la valoració empresarial pel suport a les iniciatives culturals de base, pensant no només en la seva rendibilitat econòmica sinó en la cultural, social, educativa i en el seu valor de coneixement. I espero: que a més de treballar la cultura com a element de cohesió social, s'entengui que la cultura de vegades també implica processos complexos, d'investigació, desafiaments personals que suposen dificultat i esforç.


 

Temas relacionados:

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continúa navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información en nuestra "Política de cookies".

Saltar a: Contenido � | Pie de la página � | Menú principal �