Les nostres recomanacions i propostes

Temàtica

Pensar: una temptativa inútil?

Per Blog de La Central
20.11.2015


L’última reforma educativa arracona els estudis de filosofia, que només seran obligatoris un any del currículum. No obstant això, l’article I comença així: «L’aprenentatge a l’escola ha d’anar dirigit a la formació de persones autònomes, crítiques, amb pensament propi». Aquesta contradicció flagrant, deu ser només demagògia? No deu ser més aviat una manera d’amagar una certa idea del que deu ser un pensament «autònom, crític i propi»? 
En una societat que desplaça el que no produeix beneficis, la filosofia i la formació humanística, que amb prou feines tenen transcendència al mercat, s’han vist cada vegada més arraconades per inútils; ara potser, amb aquesta reforma, la filosofia assoleixi un punt de no retorn.  
Com s’ha de reaccionar? Alguns insten la filosofia perquè es renovi i s’esforci per produir alguna mena de rendibilitat; uns altres suggereixen que s’hauria de mantenir un espai privat de resistència erudita, adequat per als que prefereixen dedicar part del seu oci a cultivar l’esperit, com qui va habitualment al gimnàs per cuidar-se el cos. 


Hem volgut llançar la qüestió a algunes figures del món de la filosofia i la cultura en general:  
Què hauria de fer la filosofia si vol recuperar una mica de rellevància en l’esfera pública d’una societat present i futura? 

 
*** 
JOSEP MARIA BORRÀS 
Director del Pla Director d’Oncologia del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya 
 
La recuperació de la centralitat que les humanitats havien tingut en l’àmbit mèdic o científic ha de ser un objectiu de formació dels graus universitaris. La medicina, tradicionalment, ha combinat ciència i humanitat, però cada vegada és més ciència i deixa l’humanisme amb un paper minvant. El resultat és més tecnificació i menys qualitat de la relació metge-pacient, i es reflecteix en la poca importància que es dóna a una reflexió històrica que doni context i significat als avenços científics. Si es potencien les competències en valors i actituds juntament amb coneixements en els estudis de grau i de postgrau per millorar la comprensió de la història del malalt, i això s’integra en l’ensenyament curricular, es pot millorar la percepció de la utilitat del coneixement humanista en la pràctica mèdica i proveir de recursos els professionals. 
 
*** 
 
FINA BIRULÉS 
Filòsofa i professora de la Universitat de Barcelona 
 
Quan pensem, descobrim una de les formes de moure’ns lliurement en el món. Pensar és sortir del cercle traçat, interessar-nos per allò no dit, gosar anar més enllà, transgredir les lleis del discurs dominant, anar cap al que encara no és. Ara bé, no em refereixo al pensament en el registre de la ciència, del coneixement, sinó en el del significat. Pensar és deturar-nos allí on tenim la temptació de precipitar-nos, demorar-nos en les mediacions, desxifrar el real. El pensament traça un camí que no s’immobilitza en cap teoria definida d’una vegada per totes o en cap teoria a la qual anar afegint complements per tal que es vagi aguantant; el pensar és cridat a interrogar-se i a reestructurar-se sense parar.  
Com a recerca de significat, el pensament i el coneixement no són el mateix. Enfront de l’aspiració a obtenir resultats i assolir veritats que es van revisant, el pensament vol aclarir, desenredar, sense pretendre determinar la decisió o l’acció. Així, s’ha dit que la filosofia és l’art de formar, d’inventar, de fabricar conceptes; els conceptes són centres de vibracions de la nostra xarxa, i la tasca de qui es dedica al pensament filosòfic tracta de despertar un concepte adormit, tornar representar-lo en un escenari nou, encara que sigui al preu d’anar contra el concepte mateix. 
No és igual pensar que fer o actuar. No només perquè una vida sense pensar és ben possible –ho demostra el fet que, ben sovint, en les urgències de la nostra vida quotidiana recorrem a judicis provisionals, a costums o hàbits–, sinó també perquè el pensament no canvia la realitat de manera directa. Ara bé, de la nostra capacitat de pensar, de valorar afirmativament o negativament el que succeeix, d’especular sobre el desconegut o l’incognoscible, en depenen sens dubte, en darrera instància, els principis a partir dels quals jutgem o els criteris de les nostres accions.  
Potser és el moment de dir que, a la pregunta «per a què serveix el pensament o la recerca del sentit?», no hem de respondre amb allò que la seva grandesa rau precisament en el fet que no serveix de res, perquè això seria una mostra de coqueteria o directament de mala fe. Potser mirar de respondre reflexivament aquesta pregunta comportaria interrogar-nos sobre el concepte d’utilitat, el lloc que ocupa en les nostres xarxes conceptuals i l’estatut que té de criteri únic de valoració en el nostre món. 
 
*** 
 
JOSEP MARIA  ESQUIROL 
Filòsof i professor de la Universitat de Barcelona 
 
La progressiva marginació de la filosofia no és un fet casual: respon a una crisi de la cultura occidental que comporta que cada cop ens entenguem menys a nosaltres mateixos. En aquesta situació difícil, que la filosofia pugui mantenir-se i recuperar reconeixement públic depèn bàsicament de fe i de passió. Sabem que res es manté gaire temps si no hi ha qui de debò s’ho cregui. I sabem, també, que la millor manera d’encomanar als altres el gust per alguna cosa consisteix a viure-la apassionadament. La sort és que aquesta passió no és cega. La filosofia ens interpel·la, d’una banda, a cadascú de nosaltres per oferir-nos sentir més intensament la vida, i interpel·la, de l’altra, al nosaltres de la comunitat política per vacunar-lo contra la demagògia i el dogmatisme. 
 
*** 
 
CARLOS FERNÁNDEZ LIRIA 
Filòsof i escriptor 
 
Què ha de fer? Res. O, en tot cas, explicar una mica algunes qüestions prèvies que miraré de resumir en unes línies. La filosofia no s’ha d’adaptar a la societat. És la societat la que ha d’estar orgullosa de tenir filosofia. La filosofia s’ocupa d’uns interessos molt importants: els interessos de la raó. Si la societat té altres interessos, lligats, fonamentalment, al mercat, és un problema de la societat, no pas de la filosofia. I la filosofia és, aleshores, més imprescindible que mai: una societat que només coneix els interessos mercantils, i que no atén els interessos de la raó, és una societat irracional i, per tant, falsa, lletja i injusta. Els ciutadans tenen dret a estudiar filosofia, precisament per poder jutjar com n’és, d’irracional i absurda, la societat on viuen. Ara ens volen convèncer que si la filosofia no és útil per viure aquesta vida mercantilitzada no té sentit mantenir-la als plans d’estudi. Tot al contrari. La filosofia, per definició, no s’ha de doblegar als interessos de la vida, perquè no s’ocupa de la vida, sinó que s’ocupa d’una cosa molt més important que la vida: allò pel qual val la pena viure la vida. La filosofia ho anomena «dignitat». I la ciutadania té dret a saber que viu en una societat indigna, a la qual potser li interessa viure, viure a qualsevol preu, però sense deixar cap espai per a la veritat, la justícia i la bellesa. Si suprimeixen la filosofia dels plans d’estudi, hauran extirpat l’únic testimoni que té la societat per recordar que la dignitat és més important que la vida (com ho demostra el fet que molts homes, portats a una situació límit, prefereixen conservar la dignitat que prolongar la vida). En el curs mercantil de les coses, el fet de suprimir la filosofia no canviarà pràcticament res. Però la vida humana quedarà mutilada d’una manera atroç, perquè un home sense dignitat o que ni tan sols recorda que hi ha una cosa anomenada dignitat, podrà ser un «emprenedor d’èxit», però no és gens clar que sigui veritablement humà. Ens encaminem cap a un món porqueria poblat per homes porqueria. Valdria més conservar una assignatura com la filosofia, en la qual els alumnes puguin advertir l’abisme que s’acosta. 
Això és el que l’assignatura de filosofia ha d’ajudar a recordar. Res a veure amb aquests intents de fer rendible la filosofia creant coses com ètiques d’empresa o formació humanista dels executius. Això és un insult a la filosofia i una traïció a allò que sempre ha defensat. 
 
*** 
 
CARLOS GARCÍA GUAL 
Escriptor, filòleg, crític i traductor espanyol 
 
«Ser un babau i tenir una bona feina, el súmmum de la felicitat» (G. Benn). És veritat que la filosofia no condueix a una bona feina ni a prosperar en societat. Ni serveix a les ciències ni a la tecnologia capdavantera, ni dóna receptes per a plaers fàcils. Només convida a pensar i a preguntar amb un horitzó ampli. Evoca idees fascinants dels grans pensadors d’altres temps i suggereix distàncies crítiques davant dels credos de fanàtics diversos. S’escapa de l’entorn immediat cap a una visió més àmplia sobre la vida, el món i la condició humana. No sé com se n’ha de mantenir l’ensenyament en una societat consumista, embadalida davant de pantalles i mòbils, i governada per gent no gaire culta. Però si l’educació es concep com una crida a la llibertat de pensar, fuga del que és immediat i autèntica crítica personal a banda de les imposicions de l’entorn opressiu, urgeix la invitació a filosofar. I el millor camí és repensar el que van dir els grans filòsofs. 
 
*** 
 
ANTONI MARÍ 
Poeta, assagista i catedràtic de Teoria de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra 
 
Tancar un espai per a la reflexió és tan absurd com tancar la biblioteca, els lavabos o el poliesportiu. Perquè immediatament es buscarà i es trobarà el lloc per practicar aquestes ocupacions que comprometen el que és més privat i més social de l’individu: la cura d’un mateix i dels altres. L’espai de la filosofia és un lloc íntim on un es pot retirar per estar sol i passar comptes amb un mateix, distreure’s sense restriccions i acostumar-se a comunicar i participar en la vida dels altres. No hi ha espai apropiat per pensar i discutir el que es pensa, tots ho són, per prendre consciència del món i del nostre sentiment de pertinença. Aquests pallussos pretenen reduir l’experiència a allò que ells poden controlar, que no és res? 
 
*** 
 
EDUARDO MAURA 
Professor de Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid 
 
Per a la filosofia tots els temps són temps de crisi. Des de molt antic, el pensament ha hagut de bregar amb el problema que moltes de les seves veritats no eren teòriques, és a dir, contemplatives, sinó veritats pràctiques. És a dir, veritats que aborden, descriuen, esmicolen i construeixen l’element simbòlic i cultural que sosté la nostra vida en comú. En un temps històric en què l’acceleració i la disponibilitat 24/7 sembla que configurin les nostres estructures de sentiment, parar-se a pensar o a llegir un text filosòfic amb un llapis a la mà són activitats tan materialment indisponibles com rellevants per a la vida quotidiana. 
No hem de pensar que la filosofia és una galeria abstracta de conceptes i personatges. A l’inrevés, es tracta d’un conjunt de gestos, actituds i posicions corporals el valor dels quals rau precisament en què és impossible portar-los a terme sense canviar la vida. La filosofia s’enfronta en els nostres dies a l’enèsima crisi: que se’n surti d’aquesta depèn de la seva capacitat per desbordar les institucions que la produeixen (des de les llibreries fins a les aules o els mitjans de comunicació) i, sense menystenir-les en nom dels elitismes (siguin des de dalt o des de baix), ser capaç de posar-les al servei de l’activitat crítica per antonomàsia: pensar fins al final allò que es vol transformar. 
 
*** 
 
MARTA SANZ 
Escriptora 
 
Jo crec, com Alain Badiou, que la filosofia hauria de tornar a establir un vincle laic amb el concepte de «veritat» després d’unes quantes dècades en què el tema de prestigi de la filosofia, la literatura i les belles arts ha estat el llenguatge. El relativisme i la demolició dels principis ideològics van minvar la possibilitat de la crítica dura del sistema des de la falsa pressuposició que la postmodernitat no era una ideologia: sí que ho era. La màscara falsa d’un no-autoritarisme encaixa ara com un guant amb allò del pensament «autònom, crític i propi» que es confon amb dir que sí a tot i adaptar-se al canvi de model vital, educatiu, cultural, polític i econòmic amb un gran smile groc que cada vegada s’assembla més a una imatge d’un malson. Somrieu, somrieu, maleïts: la crisi és una oportunitat i ens hem d’adaptar a l’imperatiu dels nous temps que correu, al consum proactiu i a la banca a casa. Fins i tot fem els anuncis de les coses que acabem de comprar: fes-te una foto amb els texans, envia’ns-la i explica’ns per què t’agraden. Pago i venc per a l’empresa a la qual he pagat. És diabòlic. A més, la demagògia de l’igualitarisme digital ens sumeix en una societat cada vegada més vigilada: com diu Byung Chul Han amb cada clic en un «M’agrada», amb cada suposat exercici de la meva llibertat d’expressió, estenc un vincle més per ser vigilat i encadenat mentre visc la fantasia que mai no he sigut tan lliure ni he estat tan ben comunicat. Resistir-se i negar-se a identificar el significat de resistència i reaccionarisme, exercir la crítica sobre tot el que sembla indiscutible, il·luminar els angles morts de la societat, repensar les frases fetes, recuperar el temps lent i la clivella profunda, la corporeïtat, els vincles forts enfront de la debilitat dels vincles digitals, el relleu de les coses per sota dels colors superficials podria ser un bon lloc per estimular el pensament filosòfic i l’escriptura literària. També l’aprenentatge d’una cosa i de l’altra, en un sistema educatiu que sembla només destinat a satisfer les necessitats de les empreses, que concep els països com empreses, que desdibuixa el sentit del que és públic i tergiversa el significat de les paraules –autònom, crític, propi– com ja va fer Humpty Dumpty a Alícia a través del mirall: «La qüestió és saber qui mana... això és tot». Reflexionem sobre qui és o qui són els que manen. Després, continuem pensant, escrivim llibres, parlem a classe, discutim i tornem a pensar que la tecnologia allibera, però també esclavitza. 
 
*** 
 
RAFAEL VILLASECA 
Conseller delegat de Gas Natural Fenosa 
 
Certament, la filosofia no està «de moda» 
Encara recordo (no ho oblidaré mai) el que ens va dir el professor de filosofia, un jove llicenciat, a la primera classe del sisè curs de l’antic batxillerat: «quina pèrdua de temps, no entendreu pràcticament res». Segurament que vaig entendre’n molt poc, però no tinc cap mena de dubte que aquest poc va ser d’una importància cabdal. Estic segur que aquells rudiments em van ajudar a pensar i entendre qüestions fonamentals, sobretot per viure. 
Ni els estudis posteriors ni la meva professió, l’enginyeria i l’empresa, no m’han acostat d’una manera directa a la filosofia; però sostinc que –amb tota la modèstia– el poc que vaig aprendre aleshores i el que després vaig llegir pel meu compte, m’han estat fonamentals, sobretot per a la vida. Per descomptat, no entenc l’utilitarisme que de vegades es demana a la ciència de les ciències, ni el seu menysteniment confinant-lo a espais privats i particulars.  
Crec que avui, més que mai, caminem molt necessitats de coneixements, metodologia i enfocament filosòfic. Massa sovint només veiem els arbres i no pas el bosc. L’excés de coneixements pràctics (fills d’antics pensaments filosòfics!) reclama coneixements més globals, generals i avançats. Necessitem filosofia, la necessitem amb urgència per enfocar els problemes greus i importants que tenim plantejats, tant globalment com individual. 
Per tot això, no comparteixo la falta d’interès dels programes docents en la filosofia i les humanitats. Certament, els estudis han de ser pràctics i ajudar a enfocar la vida, personal i professional, ¿però de veritat creiem que això es pot aconseguir sense el concurs de la filosofia i les humanitats?

 
;
Les cookies són importants per a tu, influeixen en la teva experiència de navegació, ens ajuden a protegir la teva privadesa i permeten realitzar les peticions que ens sol·licitis a través de la web. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per analitzar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les teves preferències en base a un perfil elaborat amb els teus hàbits de navegació (per exemple pàgines visitades). Si consentiu la vostra instal·lació prem "Acceptar cookies", o també pots configurar les teves preferències aquí. Més informació a la nostra Política de cookies