Es parla molt de poesia, de com ha de ser i de com no, i hi ha centenars de poetes publicats, i a saber quants d’inèdits. No sé si considerar-me un poeta, perquè no sé ser-ho. Només he escrit uns poemes que em semblen bastant diferents d´allò que he escoltat i llegit. No tinc una recepta ni una poètica que vulgui exportar. Sé que escric caminant, si el recorregut és prou llarg, o assegut a la taula d’un bar, si em concedeixo una generosa pausa del treball. I en lloc d’ocupar-me llegint o abandonant-me al caòtic soroll dels pensaments, deixo que m’estimulin els records, les fantasies, els espais o les persones que em trobo.
Stefano M. Cingolani (Roma, 1956). Quan a finals de gener de 1995 va tornar a Barcelona com a professor visitant, pensava que seria tan sols per a sis mesos; no sabia que ja no seria mai més professor i que s’hi quedaria a viure. La vintena de llibres que ha publicat són gairebé tots de literatura i d’història de Catalunya a l’edat mitjana. Aquest és el seu primer llibre de poemes que veu la llum.